Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Declaració Institucional per un sector bancari i financer responsable amb el territori i la societat

Escoltar
Logo de Grup municipal PSC-CP

Grup municipal PSC-CP

La informació que apareix en aquest article és responsabilitat del Grup municipal PSC-CP

Declaració Institucional per un sector bancari i financer responsable amb el territori i la societat

El sistema bancari – entès com el conjunt d’institucions, mercats i instruments mitjançant els quals s’organitza l’activitat financera – té un paper fonamental en l’economia d’una societat. La seva funció principal és la d’intermediar entre els diferents agents econòmics, captant l’estalvi existent i canalitzant aquesta acumulació de capital cap a les inversions més eficients amb l’objectiu de generar valor afegit i creixement a l’economia.
 
A banda d’aquesta funció principal, la banca també pot tenir altres funcions que caminin cap al bé comú en el sí d’una comunitat. Són exemples d’això la prestació de serveis com el pagament de rebuts, molt habituals en segons quins col·lectius de persones, o el desenvolupament econòmic de zones concretes, objectiu que, al menys en un principi, perseguien les desaparegudes caixes d’estalvi.
 
El sector bancari, per tant, va tenir un paper fonamental en el gran creixement econòmic dels països occidentals en les dècades de 1950 i 1960, complint d’una manera prou eficient la seva funció econòmica original i canalitzant l’estalvi existent cap a activitats fonamentalment industrials, amb inversions que, per regla general, estaven vinculades de manera directa amb l’activitat productiva i la generació de valor afegit a l’economia.
 
A partir de la dècada de 1980, i degut a múltiples factors econòmics i polítics, el sector bancari va començar a orientar l’acumulació de capital de l’economia cap a operacions financeres cada cop més complexes i amb menys vinculació directa amb l’activitat productiva. Aquest procés de transició d’una “banca industrial” cap a una “banca financera” va anar fent-se cada cop més evident en les dècades següents i va arribar a la seva màxima expressió en els anys 2000, quan el sector va entrar en una espiral especulativa estretament lligada al sector immobiliari, tant en l’àmbit de les promocions de nou habitatge com en l’àmbit del crèdit hipotecari.
 
En el cas concret espanyol, s’inicien dues tendències que encara deixen notar les seves conseqüències en el sector. D’una banda, s’inicia un procés de concentració d’empreses a través d’adquisicions i fusions de tota mena que té com a resultat una reducció progressiva de la competència. D’altra banda, l’obertura de noves oficines esdevé un dels principals factors de competència entre les empreses del sector per captar nous clients i augmentar la seva quota de mercat, cosa que fa que proliferin oficines bancàries a tots els pobles i ciutats del país, de manera sovint exagerada i excessiva.
 
En aquestes condicions arriba la crisi financera de 2008, originada als Estats Units, que impacta de ple contra el sector bancari espanyol. A aquesta crisi financera importada, cal sumar-li una altra crisi autòctona: l’esclat de la bombolla immobiliària a Espanya.
 
Es llavors quan cau a plom tot l’artifici financer que s’ha anat construint en els darrers 30 anys i el sistema bancari entra en una crisi profunda. Els actius financers de les entitats i, en conseqüència, la seva cotització en borsa es desplomen. Les promocions immobiliàries, finançades en gran mesura a crèdit per les entitats, s’aturen i els preus dels habitatges entren en caiguda lliure, molt por sota del valor dels crèdits hipotecaris que les entitats financeres havien concedit.
 
Les caixes d’estalvi, que precisament van néixer molt lligades a un territori i amb un objectiu no només econòmic sinó també social, van entrar en aquest joc especulatiu i es van veure afectades per la situació.
 
Precisament el paper central del sector bancari en l’activitat econòmica fa que el desastre es transmeti ràpidament a la majoria dels sectors econòmics: moltes empreses auxiliars del sector de la construcció, amb molt de pes a l’economia espanyola, comencen a tancar; el crèdit s’atura i moltes empreses dels sectors més diversos es veuen ofegades per manca de tresoreria; molts treballadors i treballadores perden la seva feina i veuen com cau el seu poder adquisitiu; molts crèdits hipotecaris queden impagats i els habitatges que actuaven de garantia passen a mans dels bancs, això sí, amb un valor inferior al import del crèdit pendent.
 
Tot això té tres conseqüències dramàtiques sobre l’economia espanyola: la reducció dràstica del crèdit ofega l’economia; el consum intern es paralitza; i el sector públic ha de fer front a un augment de la despesa a la vegada que els ingressos públics es desplomen, provocant greus tensions en els pressupostos.
 
La situació de la major part dels sistema financer espanyol – i mundial – és dramàtica i el pànic s’estén entre els estalviadors. En aquell moment, les diferents autoritats financeres fan dos moviments amb l’objectiu d’evitar un “pànic de finestreta” que porti cap a una fallida total del sistema: s’augmenta la cobertura del Fons de Garantia de Dipòsits i el coeficient de caixa (percentatge de reserves sobre els dipòsits que una entitat ha de mantenir en líquid a les seves reserves).
 
El forat que s’ha produït als balanços de la majoria de les entitats financeres degut a la pèrdua de valor dels seus principals actius – habitatges i crèdits hipotecaris – i l’exigència d’un major percentatge de reserves fa que algunes d’aquestes entitats iniciïn operacions de dubtosa ètica per aconseguir finançament en un moment en el que el finançament es escàs. Es el cas de les participacions preferents i subordinades que afecten a molts ciutadans i petits estalviadors de la nostra ciutat i del conjunt del país.
 
Aquestes accions a la desesperada per part de les autoritats monetàries aconsegueixen aturar el “pànic de finestreta” però no serveixen per posar fi a l’expansió de la crisi. La dimensió del forat existent als balanços de les entitats financeres (diferència antre el valor dels actius financers que figura als balanços de les entitats i els seus valors reals de mercat) és tal que la única solució possible és sanejar-los, depreciant el valor en llibres d’aquests actius fortament devaluats. Ara bé, per fer possible aquesta operació era necessari que algú assumís les pèrdues.
 
Amb l’excusa de que la caiguda de grans entitats financeres podria portar al col·lapse del sistema i al temut “corralito”, van ser fonamentalment els estats qui van assumir aquestes pèrdues. Així, en el cas espanyol, es va procedir a la creació del FROB, per restructurar el sector fent-se càrrec de les entitats més malmeses; de la SAREB, per fer-se càrrec dels actius més problemàtics; i de les ajudes que van conformar l’anomenat rescat bancari espanyol, que el Banc d’Espanya xifra en més de 65.000 milions d’euros.
 
D’aquesta manera, el que en un inici era un problema privat de determinades entitats financeres es va convertir en un problema de deute públic, traslladant la pressió d’aquestes empreses a uns estats que ja presentaven fortes tensions pressupostàries amb anterioritat. Per tant, podem dir que van ser els ciutadans i ciutadanes qui van assumir el cost principal de la crisi i els excessos del sector bancari destinant ingressos públics però també a través d’una davallada important de les despeses i, per tant, dels serveis públics.
 
Un cop sanejat relativament el sector bancari, i amb una contracció del crèdit encara molt important que llastrava l’economia, les entitats més fortes van absorbir les entitats que presentaven majors problemes, moltes d’elles antigues caixes d’estalvi, produint-se un fort impuls al procés de concentració que el sector ja havia iniciat anys enrere.
 
Posteriorment, en els anys post-crisi van entrar en escena dos factors que han acabat de donar forma a la situació actual del sector i que constitueixen l’origen d’algunes de les problemàtiques que pateixen les principals ciutats d’Espanya, entre elles Mataró: la baixada dels tipus d’interès a mínims històrics i la seva permanència en nivells molt baixos durant un període llarg de temps i el canvi tecnològic que ha comportat el canvi en els hàbits de consum d’una part important de la societat.
 
El primer d’aquests factors ha comportat una reducció molt important dels marges en el negoci bancari, provocant una nova onada d’adquisicions i fusions en el sector i obligant a les entitats a reestructurar el seu compte de resultats; es a dir, reduir costos fixos mitjançant el tancament massiu d’oficines i l’acomiadament de treballadors.
 
Al barri de l’Havanna de Mataró, per exemple, el tancament massiu d’oficines d’entitats bancàries ha provocat que els veïns del barri no tinguin cap oficina bancària ni cap caixer automàtic i es vegin obligats a desplaçar-se per operar o per, simplement, retirar efectiu.
 
D’altra banda, el canvi tecnològic, unit a aquesta reducció del marge brut, ha provocat que un cert segment de la societat (persones grans i/o amb pocs recursos) siguin, en certa manera, expulsades del mercat.
 
L’empitjorament del servei ofert per les entitats bancàries, encaminat a dirigir als clients cap a un model d’autogestió a través de caixer automàtic o app, és una realitat que s'ha anat agreujant durant els darrers anys. Els bancs han canviat les normes d’atenció a les persones, imposant un sistema que exclou aquelles que no tenen capacitat ni competències en la utilització de les noves tecnologies.
 
Primer es van establir horaris cada cop més limitats, després es va oferir l’ús del caixer amb el suport d’un empleat o empleada i, finalment, s’ha remès a les persones a un caixer sense cap tipus de suport o ajuda. Aquesta pràctica ha provocat que moltes persones grans es vegin amb grans dificultats per operar amb les seves respectives entitats financeres.
 
Les persones que pateixen una malaltia, limitacions o falta de competències en aquesta matèria han de tenir al seu abast les eines necessàries per rebre l’atenció que requereixin de la manera que ho necessitin.
 
Per altre costat, la reducció del marge brut de negoci ha fet que els bancs incrementin les seves comissions, tractant de trobar ingressos nous als seus comptes de resultats. El més sagnat de tot plegat són unes quotes abusives que denominen “prestació de serveis”. Aquestes quotes van dirigides a totes aquelles persones en situació de vulnerabilitat, amb ingressos mensuals inferiors a 600€ (pensionistes, assalariats/des, desocupats/des, perceptors de subsidis...), que degut a la obligació de percebre els seus ingressos per transferència bancària es veuen abocats a una situació injusta en la que les entitats financeres tenen tot el control.
 
Un altre fet sagnant que s’ha produït – i encara continua produint-se – és l’augment dels sous i dels bonus de les cúpules directives de les entitats financeres mentre es plantegen milers d’acomiadaments de treballadors i treballadores. Aquest fet és més indecent encara si es té en compte que aquestes entitats presenten actualment beneficis anuals mil milionaris i que han sigut els ciutadans i ciutadanes qui en els darrers anys han salvat el sector financer, a través dels ingressos públics, d’una situació provocada principalment per les pròpies entitats.
 
El darrer factor relacionat amb el sector bancari que genera problemes a ciutats com Mataró és l’existència d’una gran quantitat d’habitatges buits en mans de les entitats o de societats participades per elles.
 
Aquest fet és intolerable en una situació a on moltes persones tenen una enorme dificultat per accedir a un habitatge digne i, a més, són terreny abonat per a l’actuació de màfies dedicades a l’ocupació il·legal d’immobles. Constatem, a més, que les entitats o les seves societats participades practiquen en moltes ocasions una total deixadesa tant en la gestió d’aquests immobles com en el procés de desallotjament dels mateixos quan han sigut ocupats il·legalment, causant greus problemes de convivència als veïns. A més, darrerament s’observa com aquesta situació s’està tornant a reproduir amb els nombrosos locals comercials buits que acollien oficines bancàries que han estat tancades i que, certament, són de difícil introducció al mercat de locals comercials.
 
Davant d’aquesta situació, considerem que les entitats del sector bancari – un sector que, cal deixar-ho clar, actualment conforma un oligopoli – han de fer-se responsables de les diferents problemàtiques que les seves actuacions han causat i actuar de forma responsable amb la societat, formulant i aplicant, si s’escau, codis deontològics en benefici de la comunitat i acords amb les administracions per solucionar aquestes problemàtiques. La Responsabilitat Social Corporativa d’aquestes entitats no pot ser un mer element de màrqueting, sinó que ha de ser una veritable eina per a la transformació del territori en el que actuen i de construcció d’una societat més justa. Per tot l’exposat anteriorment, les entitats del sector bancari tenen l’obligació moral de que així sigui.
 
Cal també, una vigilància més exhaustiva per part dels reguladors i un acord entre les diferents forces polítiques que modifiqui la legislació vigent, generant un nou marc normatiu en la matèria, per evitar pràctiques abusives per part de les empreses del sector.
 
Per tot l’exposat anteriorment, el Grup Municipal del PSC-CP a l’Ajuntament de Mataró proposa a la Junta de Portaveus l’adopció dels següents ACORDS:
 
  1. Instar al conjunt d’entitats financeres i bancàries que operen al nostre municipi a que revisin els seus protocols, recuperant l’atenció personalitzada adreçada a aquelles persones grans o vulnerables que no poden fer ús de les tecnologies i assessorant-los, informant-los i acompanyant-los en la seva operativa bancària; i que sigui personal propi qui realitzi aquesta tasca amb aquest tipus de clients.
  2. Demanar a les instàncies competents que es regularitzi una normativa basada en l’equilibri territorial que permeti donar servei als veïns i veïnes de les zones que s’han quedat sense sucursal bancària.
  3. Instar al Govern de la Generalitat i al Govern d’Espanya a actuar amb l’elaboració de les normatives pertinents per tal d’acabar amb les pràctiques abusives que perjudiquen a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat, com el cobrament de les denominades “prestacions de serveis” o la limitació de pagament de rebuts.
  4. Instar al Govern d’Espanya a prendre les mesures pertinents per limitar els sous i prestacions de tota mena de les cúpules directives d’aquelles entitats que hagin rebut algun tipus d’ajut públic en els darrers anys.
  5. Instar al Govern d’Espanya, a la Comissió Europea, al Congrés dels Diputats, al Parlament Europeu, al Banc d’Espanya i al Banc Central Europeu a modificar la normativa en matèria financera i bancària, a reformar les institucions reguladores i a intensificar la vigilància per evitar que es tornin a produir pràctiques que portin a una nova crisi econòmica i financera com la Gran Crisi de 2008.
  6. Instar al conjunt d’entitats financeres i bancàries que operen al nostre municipi a ocupar-se d’una manera adequada dels locals comercials en desús de la seva propietat mentre no es produeixi la seva venta mitjançant acords amb les comunitats de veïns i/o les associacions de veïns per tal de donar-li un ús que sigui de profit per aquestes últimes, evitant així la seva ocupació il·legal i els problemes de convivència que se’n deriven.
  7. Instar al conjunt d’entitats financeres i bancàries que operen al nostre municipi a arribar a acords amb l’Ajuntament de Mataró per tal de posar en disposició d’aquest últim habitatges buits en règim de lloguer assequible.
  8. Traslladar els presents acords al Govern de la Generalitat, al Govern d’Espanya, a la Comissió Europea, al Congrés dels Diputats, al Parlament Europeu, al Banc d’Espanya, al Banc Central Europeu, a les entitats bancàries i financeres que operen al nostre municipi, als sindicats que representen als treballadors d’aquestes entitats i a les principals associacions i plataformes en defensa dels consumidors de serveis financers i bancaris.