1969

"Llegir 1969 és entrar en contacte amb una experiència literària insòlita, arrabassadora, torrencial; salvatge". 

Joan Josep Isern

1969 narra el principi del final de la dictadura a Barcelona. Amb l’objectiu d’oferir un mosaic prou complet i plural d’aquell any, la proposta novel·lística que s’ha acabat imposant es basa en la combinació d’una gran varietat de veus, de documents, de llocs, de gèneres i de registres. El camí per arribar a aquesta proposta ha durat vuit anys. Al principi, la meva intenció era escriure una novel·la coral, però, un cop acumulats centenars de llibres i d’articles, centenars de dies als arxius i a les biblioteques, centenars d’hores d’entrevistes, centenars de fulls de notes, el procés creatiu es va convertir en un carreró sense sortida. No solament per la impossibilitat de controlar l’excés d’informació i de treure’n rendiment; d’establir els límits entre realitat i ficció, i de trobar les millors solucions tècniques que permetessin encabir en una novel·la un món tan polièdric com la Barcelona que pretenia transformar en protagonista, sinó per les conseqüències emocionals de sentir-me el dipositari d’un munt de vides que no volia decebre ni trair. I va ser llavors quan vaig decidir aturar, per primera vegada, l’escriptura de la novel·la. El segon intent va sorgir de la necessitat de desfer-me de les pautes narratives i estilístiques tan estrictes que m’havia imposat fins aleshores i que se m’havien girat en contra. Vaig mantenir la ficció (per conservar encara una certa aparença de novel·la convencional) i, amb el propòsit de treballar amb més llibertat, vaig ampliar el ventall d’elements constructius afegint-hi els testimonis en primera persona (per arraconar les meves reserves sobre la fiabilitat de l’escriptura), els documents (per arribar allà on la ficció no podia arribar) i la metaliteratura (per compartir amb el lector el perquè i el com del que estava desenvolupant). I va semblar que la cosa funcionava. Vaig escriure centenars de pàgines. Però no. No funcionava. Perquè, malgrat el pas endavant que havia fet, continuava havent-hi massa literatura i massa poca vida. I va ser llavors quan vaig decidir aturar, per segona vegada, l’escriptura de la novel·la. El tercer intent va sorgir en adonar-me que la Barcelona que volia narrar només necessitava els seus protagonistes i que, per tant, només podria ser novel·lada si aconseguia la màxima pluralitat de punts de vista: testimonis, discursos, cartes, informes, sentències, decrets, sermons, permisos, manifestos, proclames, manuals, entrevistes, enquestes… Veus. Només veus. La vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries... I llavors sí que, per fi, tot va funcionar. 

Eduard Márquez